Passa al contingut principal

SOUND SYSTEM 262

Hola Pops!

Així fou com va començar el lligam entre el rock i les causes justes. El concert per Bangla Desh avui ens arriba a l'antena del Sounda i ens recorda un esdeveniment inoblidable que va impulsar George Harrison a començaments dels anys setanta, quan els Beatles es dispersaven i Bob Dylan tornava als escenaris. El concert recull en format de pel·lícula i en format de triple vinil, el que fou una trobada de colossos. En escena, Ringo Starr, George Harrison, Eric Clapton, Bob Dylan, Klaus Voorman, Leon Russell, Ravi Shankar, Jim Keltner, Jess and Dave i una llarga llista de col·laboradors. Aquest d'avui és el memorable concert de les estrelles en directe des del Madison Square Garden de Nova York.

Comentaris

Joanot ha dit…
Senyorets de "sound i no sé què més...", Ja veig que que aneu de periodistillos espavilats (m'ho temo per això de: ràdio etcètera). Em causa molta vergonya aliena que gent com vosaltres sigueu tan poc generosos i tan malagraïts amb aquest País que us dóna treball i us alimenta. Aquí es parla en català, us agradi o no, i més que s'hi parlarà! Espereu... i ho veureu... Si aneu de "progres" o de "moden·nos" és problema vostre. Si no us agrada el País que tepitgeu serà millor que foteu el camp cap a les espanyes on us rebran amb palmes de pasqüa, o cap a on us vingui de gust. No hi ha res més miserable que els desagraïts. Per cert, "ser d'aquí" no té gran cosa a veure amb haver-hi nascut o treballar-hi, com diu algun polític despistat. Ser d'aquí és molt més, mil voltes més!, és sentir aquesta Terra i aquesta cultura i estimar-les i venerar-les. SENTIR-LES A LES TRIPES, ENTESOS? A Dintre... molt endins! Podeu entendre això...? O no en sou capaços? I AIXÒ COMENÇA PER LA LLENGUA!! Però "ser d'aquí" tampoc no vol pas dir exactament saber parlar en català, perquè aleshores els qui parlen quatre llengües foren uns desconcertats perquè no sabrien a quin dels quatre llocs pertanyen. Jo mateix parlo francès i no sóc francès ni hòsties. I no em vingueu amb aquesta camàndula infumable dels "ciutadans del món, amics i germans de tothom" (apàtrides ciutadans d'enlloc!). Un adopta una terra i li és fidel fins al final. Preneu exemple d'alguns immigrants modèlics i apreneu a ser agraïts com ells. I... no em toqueu gaire els collons!.
Joanot.
SOUNDA' ha dit…
sembla ser que l'indep ja té un nou seguidor o que ja ha trobat un nom més identificador per seguir dient la seva. Es pot estar en contra o a favor del que es diu, el que està per damunt de tot és que la cosa acabi amb amenaces. A banda de que tenim la sort de no compartir res del que escriu el tal "Joanot", rebutgem aquesta amenaça que escriu al final del comentari. Lamentable.
Quina sort tenim de no ser com en Joanot!
binocles ha dit…
Visca la música vingui d'on vingui!


el que diu en Joanot és espantós però prefereixo anomenar-ho esperpèntic. És d'una manca de cultura i de sensibilitat molt gran i implica obligar a tothom a ser com ell es pensa que hem de ser la resta de la gent. Jo en un país dirigit per Joanots seria el primer en exilar-me.
En una hipotètica Catalunya amb estat propi, si aquestes idees fossin les dominants, seria tant pervers com ho pot ser la pitjor de les Espanyes i els primers en patir-ho seriem els mateixos catalans. No només es tracta de ser sobirans, també es tracta de saber-ho ser i el millor possible.

Visca la música vingui d'on vingui!
SOUNDA' ha dit…
Bona vista, binocles!!
Dolent, molt dolent això del pensament únic, vingui d'on vingui.

Salutacions!!

Entrades populars d'aquest blog

SUMMER OF LOVE 1967-2007, QUARANTA ANYS DE PSICODEL·LIA

1967. Any referencial en termes de música popular. L'any 1967 és l'any de l'estiu de l'amor. Quaranta anys han transcorregut del hippisme. La fenomenologia del 67 transcendeix el vessant de l'estererotip multicolor i ens provoca un frenètic impuls revisitador. La Costa Oest californiana festejava un moment singular, un context internacional de revolta i creació en espiral. El 67 era una explosió estètica, social, generacional i cultural. El 67 era, també, un símptoma de la fallida d'un model conservador, belicista i autoritari. L'escletxa del 67 (com la del 68) fou una globalitzada resposta "avant-la-lettre" al discurs de l'establishment. El 67, com el 68, també fou abortat des de dins i des de fora. Les dates senyalades apuntaven el cel i, contemporàniament, l'abisme creixia sota terra. De tot allò en farem un document sonor en els propers Sound System. La música de Califòrnia (Grateful Dead, Jefferson Airplane, Doors, Mobby Grape) i d'