Hola Pops!
Gris és el color del cel quan plou. Deducció meteorològica amb relat sonor addicional. Avui entrem en les entranyes humides d'una banda de referència de la magmàtica escena del 'So de Canterbury'. Un aplec de materials de base folk anglesa, elements de Jazz Rock, Progressive Rock, proto-Simfònic Rock i, sobretot, atmosferes de plom i recolliment. Avui hem triat Hatfield & The North. Conjunt ben articulat, instrumentistes de nivell, orientació jazzística, passant de puntetes davant de l'adveniment del Rock Simfònic delirant i sobrecarregat. El disc escollit és The Rotters Club i amb ell reivindiquem la figura de l'escriptor de Birmingham, Jonathan Coe. Aquest novel·lista va utilitzar el títol del disc i la seva música en un exercici proustià de memorialisme literari al servei d'una generació -la nostra- que no s'explica sense la companyia omnipresent de la música. Un recorregut vivencial, existencial i sociopolític per la Gran Bretanya dels primers anys setanta que té en Hatfield & The North un referent tenebrós, gris com el cel, intimista i romàntic a estones, com també lliurat a les aventures del pub proletari (les seves, nostres tavernes).
Comentaris