SOUND SYSTEM 233

Go ahead, Mister Miles !

Miles Davis. 50 anys d'un disc especial. No entrarem en el joc de si Kind of Blue és el millor disc de jazz de tots els temps. Deixem-ho per altres. Qui vulgui encetar un ball de referències, l'animem en el seu esforç catalogador. Sound System reivindiquem la gran importància de Miles Davis. El paper de Miles obrint períodes, liderant bandes, trencant esquemes o multiplicant les pistes, ens sembla crucial a l'hora de fer un balanç de la música que ens ha tocat viure, veure i escoltar. Kind of Blue va ser decisiu. Milestones va ser decisiu, Birth of the Cool va ser decisiu. In a Silent Way o Bitches Brew van ser més del mateix. Miles definia terrenys. Miles reunia el bo i el millor. Coltrane, Evans, Cannonball, Cobb, Chambers… entorn d'un disc i d'una etapa. Molt abans Davis ja escrivia episodis de grandesa com a jove partenaire de Coleman Hawkins o Charlie Parker. Miles va ser cool en plena efervescència del subgènere de la West Coast i al costat de Gil Evans. Miles, sempre Miles, obrint camins i procreant una descendència que posaria els pels de punta a tots els col·leccionistes de noms i aventures: Hancock, Williams, Carter, Shorter, Zawinul, Jarrett, Scofield, Liebman, Grossman, Corea, Foster, Moreira, Alias, Mtume, McLaughin, Stern i un llarguíssim etzètera.

Mireu la foto. Només repassar-la ja sona i reviu. John Coltrane, Julian Cannonball Adderley, MILES i Bill Evans. "Tots són morts" diria el pare Llenas -exceptuant el bateria Jimmy Cobb- i sempre els podrem escoltar junts. Els escoltem a Kind of Blue, sense anar més lluny.

The Man With The Horn

Hola Pops!

Nit rodona per celebrar els cinquanta anys d'un disc que va tocar el cel del jazz i que mereix tot l'afecte d'Stereo 2. Kind of Blue de Miles Davis participa d'aquest 2009, any de celebracions rodones. Celebracions rodones com els discos que sempre els voldrem així: rodons, giratoris, amb forma, amb contingut i amb color. Cinquanta anys de Kind of Blue i d'un moment especial dels grans temps de la música dels immortals. Miles Davis parlava així, d'una manera silenciosa, i traspassava el jazz des del club a la sala de concerts. Amb el fum misteriós de les caves i amb el llegat evanescent que perdura suspès d'un cel emboirat de modes, de negocis i d'oportunisme mediàtic i pseudoperiodístic.