SOUNDA'

Hola pops ! Què tal la calor? Suportable oi? Apa, doncs, i prepareu-vos a un Sounda' del tot memorialistic i decididament maleït. Les Super Sessions d'avui foren l'avantsala de les jam sessions del rock expansiu dels setanta. Terreny abonat a l'exercici jazzistic, les jams sessions formaven part del garatge i de l'estudi fins que Al Kooper va convocar Stephen Stills i Mike Bloomfield per fer del desig una realitat i mostrar la dimensió infinita d'una bona jam. Avui els bojos del Sounda' maldem per un format alliberat dels esquemes de la sala de concerts i de l'acadèmia sonora. Les super sessions que presentem són una part dels experiments propulsats per Al Kooper. Aquest teclista va contribuir a la rockerització de Bob Dylan, va subvertir el concepte estàtic i administratiu del músic de sessió i va proclamar la coexistència pacífica entre el jazz i el rock amb una banda de digne menció: Blood Sweat and Tears. Avui tenim una mostra de les Super Sessions

Hola Pops! Efectivament Catalunya era pop quan el món era pop. Les coses d'ara no són pops. El pop, a banda d'un peix amb tentacles, és matèria reservada dels arxius incunables. Temps era temps que sota la grisor del franquisme, el nostre país tenia algunes portes obertes a l'aire fresc de les contrades remotes del pop. Destralers i matussers, els passavolants i picapedrers de l'orfebreria pop aborígen van proveïr els soterranis de tota mena de jòies d'ultratomba. Soul amb botifarra, rock amb cansalada, blues amb aromes de Montserrat, jazz amb moscatell i psicodèl·lia amb Estomacal Bonet. Aquest pop és el pop que ens emociona i ens perfora l'espinada. Un pop de recepta cassolana sistema Biosca. El pop per sistema. Sistema Biosca. Visca Popalunya!

Hola Pops! Hola pops, hola mods, hola souls, hola groovies! Us convoquem a tots i a totes en una nit comprimida de reiterat homenatge als cinquanta anys de la Motown. Cinquanta anys, número rodó, d'una factoria rodona que va establir les bases del mainstream pop de la Jove Amèrica Negra. La ciutat del motor, Detroit, tancava factories automobilístiques i obria uns estudis destinats a la millor de les màgies: la màgia negra del soul més popular. La Motown va fer normal allò que semblava la cara oculta de la música americana. Quan el pop semblava cosa de blancs, Motown va catapultar la tradició arreladada del blues, del gospel i del soul per restituir la dignitat foragitada. Negocis a banda, explotacions de tota mena i abusos laborals, la Motown fou el so de la Jove Amèrica Negra i la banda sonora de la millor de les pistes de ball. La resta, com avui, va ser i serà un homenatge merescut i il·limitat.

hola Pops! Àcida fou l'escena del rock psicodèl·lic derivat de l'explosió dels anys seixanta. Lisèrgia i expansió mental donaven a les arts una dimensió inusitadament metafísica. El jazz, aparenment centrat en les escenes de la tradició i d'una certa assimilació en els àmbits elitistes, tampoc va escapar d'aquella atmosfera. Recordem Albert Ayler, Sun Ra, Pharaoh Sanders o el mateix Coltrane en el seu període crepuscular. Anys després apareix un paral·lelisme entre lisèrgia col·lectiva i música popular que es bifurca en dues escenes amb base inicial a la Gran Bretanya, lligades a la recuperació del club com a centre del món i als nous formats com ara les raves  o les love parades  de carrer. Tenim, doncs, l'Acid Pop. I avui, el que ens ocupa és la combinatòria Acid i Jazz. L'invent, degudament empaquetat per dos dj's londinencs -Gilles Peterson i Eddie Piller- va ser un moviment i un segell. Sumar groove, jazz, actitud modernista, reinvenció del swingin'