hola Pops!Àcida fou l'escena del rock psicodèl·lic derivat de l'explosió dels anys seixanta. Lisèrgia i expansió mental donaven a les arts una dimensió inusitadament metafísica. El jazz, aparenment centrat en les escenes de la tradició i d'una certa assimilació en els àmbits elitistes, tampoc va escapar d'aquella atmosfera. Recordem Albert Ayler, Sun Ra, Pharaoh Sanders o el mateix Coltrane en el seu període crepuscular. Anys després apareix un paral·lelisme entre lisèrgia col·lectiva i música popular que es bifurca en dues escenes amb base inicial a la Gran Bretanya, lligades a la recuperació del club com a centre del món i als nous formats com ara les raves o les love parades de carrer. Tenim, doncs, l'Acid Pop. I avui, el que ens ocupa és la combinatòria Acid i Jazz. L'invent, degudament empaquetat per dos dj's londinencs -Gilles Peterson i Eddie Piller- va ser un moviment i un segell. Sumar groove, jazz, actitud modernista, reinvenció del swingin'sixties i saber-ho conjugar amb propostes estètiques provinents d'un recuperat Pop Art, van fer d'aquest submoviment una proposta molt digna a cavall de tots els pals del jazz i de les avantguardes del rítme de fussió. Gràcies al moviment de l'Acid Jazz es va internacionalitzar la necessitat de restituïr el sentit bàsic de les músiques de la gran tradició en moviment: Amb l'Acid Jazz el jazz va esdevenir pop i avui així l'escoltem.
Comentaris