Avui a l'Auditori es festeja el Dioptria. Una festa per recordar el clàssic dels clàssics: Dioptria de Pau Riba. Disc i coberta. Contingut i contenidors d'una obra rememorable i commemorable.
1967. Any referencial en termes de música popular. L'any 1967 és l'any de l'estiu de l'amor. Quaranta anys han transcorregut del hippisme. La fenomenologia del 67 transcendeix el vessant de l'estererotip multicolor i ens provoca un frenètic impuls revisitador. La Costa Oest californiana festejava un moment singular, un context internacional de revolta i creació en espiral. El 67 era una explosió estètica, social, generacional i cultural. El 67 era, també, un símptoma de la fallida d'un model conservador, belicista i autoritari. L'escletxa del 67 (com la del 68) fou una globalitzada resposta "avant-la-lettre" al discurs de l'establishment. El 67, com el 68, també fou abortat des de dins i des de fora. Les dates senyalades apuntaven el cel i, contemporàniament, l'abisme creixia sota terra. De tot allò en farem un document sonor en els propers Sound System. La música de Califòrnia (Grateful Dead, Jefferson Airplane, Doors, Mobby Grape) i d'
Comentaris
crec que per sort, Tv3 ho enregistra, a veure si ho enganxem.
esperem una crònica de l'event.
Per cert, què li va semblar l'esperat concert?
Avui dia, amb tantes escoles de música i professionalització de la indústria discogràfica és gairebé impossible que algú que no sàpiga cantar arribi a tenir cap mena d'èxit, per bo que sigui. Perquè al meu entendre cantar bé no és una condició indispensable per a ser un cantant bo o interessant. A mí la perfecció m'acaba avorrint.
Recomano el discos del John Greaves a tots els que pugueu coincidir amb mí en aquesta idea.