Passa al contingut principal

PREMIÀ, RETROSPECTIVA SONORA

Les geografies del Premià Sonor. Aquest podria ser el títol d'un treball d'investigació sobre la petjada del disc i la sonoritat musical a escala local. Sovint ho penso. Sovint ho parlem entre els dos membres de Stereo2. Una primera pinzellada podria anar dirigida als territoris impossibles de l'arqueologia musical moderna de Premià. Temps de Boîtes & Discothéques (mots francesos que van fer fortuna i que encara circulen en el sistema anglosaxó). Una primera ullada ens portarà a considerar els territoris sonors premianencs dels anys 70. Els anys 70 com a contrucció temporal avaluable en el record. La constel·lació discotequera de Premià de Mar consistia en nombrosos clubs i curiosos establiments on es podien adquirir vinils de manera excitant i amb compta-gotes.
Clubs:
Bellamar, el rei dels salons de ball del Baix Maresme, reconvertit en diverses versions en Night Club (una altra afortunada denominació) o "disco". Un lloc que acollia la primera diversitat local, la cruïlla generacional, els dits "xarnegos" i els dits "locals". Una magnífica terrassa orientada al mar. Avui només és un nom. En el seu lloc hi ha pedres, sorra i les dutxes de la platja.

Maragda, el soterrani pervers, la boîte per excel·lència, sonoritat soul i patxanga. Derbis i Vespinos. Jerseis cenyits, la pinta ben vistosa a la butxaca del darrera. Avui és un soterrani, ex-geladeria, amb esporàdiques incursions al món de les comunions i festes infantils.

Sirocco's, el Tuset Street de Premià, Bultacos & Montesas, Lacoste, Levi's, Fred Perry, Sebago's, Ray-Ban. Incendiat i desaparegut. Al cor de la Gran Via.

A-1, Club Premià, una capsa metal·lica als soterranirs del carrer del Pilar amb entrada per el carrerò del darrera. Abans de tancar, la gent de Taula Rodona hi va muntar espais sonors matinals amb música de Pink Floyd, King Crimson, Jimi Hendrix i Janis Joplin. Ara: un taller abandonat.

La Cabanya, prototipus de club tropical instal·lat en un xalet, avui habitat, del carrer Unió. Fosc i decorat amb plantes i complements de fusta. Misteriós.

Seguirem informant. properament: més espais sonors i una retrospectiva dels negocis musicals premianencs.

Comentaris

Anònim ha dit…
No us oblideu de la plaça, del racó de la font, escenari de sessions improvisades on l'Àngel feia percussió amb tot el que tenia a ma, i picant amb els peus sobre l'etern bassalet, el Joan emulava el contrabaix amb la veu, i el tricefal·lic Salva ens feia riffs quan alguna guitarra li queia a les mans. Records mig esborrats o tal vegada inventats.
la mirada ha dit…
Feia dies que no entrava als blogs que tenim enllaçats al nostre web i sorpresa! La primera part d'un estudi exhaustiu del passat discotequer del poble... Sembla mentida.
Felicitats pel post i ja us posarem la càmera al davant per les properes entregues de La Mirada dels Premianencs (el DVD). Farem ruta, el què era i en què s'ha convertit. Trist, molt trist.
Salut!
SOUNDA' ha dit…
Gràcies, Víctor!
Seguirem a la recerca sonora.
més ressenyes sobre el tema apregudes al blog de jacques tati
//////
10 Comments:
"tati-no logo" Soulbizarre said...
EL LOGOTIP DE DISCOTHÈQUE ÉS OBRA DE RAMONET 77, 50% DEL COL·LECTIU STEREO 2, HEROI LOCAL I "ALMA MATER" DEL LATIN SOUND PREMIANENC

9:44 AM
ei bo! said...
quina idea més bona

9:50 AM
Toni said...
Doncs sí. Per què som cada dia més dormitori que ciutat? Quina putada viure en un lloc sense res de res per l'oci nocturn excepte quatre bars que tanquen a l'1. Quina putada haver d'anar a alguns dels Vilassars per fer una copa i que a sobre el conductor vagi de tòniques perquè pot perdre punts. Ho sento però és cert: anem enrere! Com pot ser que hi hagués més marxa durant la joventut dels meus pares i que ara la vila només es salvi pels amics? És política municipal? Algú ho pot explicar?

10:44 AM
endora said...
Toni, no serà que no n'hi ha iniciativa privada festiva en aquest nostre poble? Estaria força bé un mini-clap a Premià, amb diferents ambients i actuacions sinó sonades si sonores.
Tati and Ramonet, fem una cooperativa musical i ens situem en una nau a prop del camí del mig? Serveixo copes i netejo cendres.

12:21 AM
jtati said...
no crec que tingui massa a veure el tema politica-municipal amb això. Els grans temps del POP premianenc eren temps de franquisme (quina paradoxa!) i eren temps de discoteques, això que hi ha avui en dia no té res a veure amb el pop, les discoteques o les boites. Vivim altres temps. es poden fer clubs i tal, pero vivim uns temps rars.

1:37 AM
dj hypertronic said...
HE VISITAT EL BLOG STEREO 2 SOUND SYSTEM I VEIG QUE LES LLETRES FAN FIGA...

5:03 AM
0coma5 said...
si hablas del Bellamar, deberías poner un disco de Torrebruno, que actuó allí

1:06 PM
"tati-no logo" Soulbizarre said...
El Bellamar dará que hablar...

3:25 AM
opiniones de un payaso said...
Para la generación que alcanzamos la mayoria de edad a finales de los 80 y principios de los noventa, uno de los locales de referencia, aunque no propiamente una discoteca, fue el Mogambo, actualmente tienda pseudojipi muy socorrida para regalos de compromiso de ultima hora. Aunque a nosotros ya nos tocó tirar de coche para poder disfrutar la noche en condiciones, algunos todavia pudimos disfrutar de los dos ultimos coletazos festivos del bellamar: el azul y la via.
La demolición del bellamar representó para los de mi generación el principio del fin de la vida nocturna en Premiá, destino previsible aunque no irreversible de los, cada vez mas acertadamente, llamados pueblos dormitorio.

4:31 AM
"tati-no logo" Soulbizarre said...
Una dada històrica en relació amb el Bar Mogambo és que el seu propietari Benito Padilla va muntar el nucli embrionari del que avui coneixem com l'entorn del Boadellisme. El senyor Padilla va convocar fa anys a uns intelectuals en el bar Mogambo per redactar les bases de manifest que desembocava en tot aquella moguda. Entre els assistents hi havia el Francesc de Carreras, l'Ivan Tubau, etc...els que ara donen vida al PARTIT DELS CIUTADANS / PARTIDO DE LOS CIUDADANOS. El local Mogambo va ser, en termes musicals i alcoholics un dels darrers referents d'una epoca. Un local molt versatil...el MARTÍ ROSSELLÓ va celebrar un multitudinari festeig de 40é aniversari. Amb aigua de València i altres condiments.
Jordi T. ha dit…
L’any 1970 jo era un xaval amb grenyes de 16 anys. Vaig viure el naixement de les discos que heu dit. BELLAMAR és el més antic, però només com restaurant i sala de ball. Si parlem de discoteca, el primer intent que va aparèixer va ser el Club Premià (dit després A1). Recordo que va obrir en 1969, i era una sala fosca on hi havia unes taules i cadires com les de qualsevol bar, i quatre llums de colors que donaven voltes. Encara afegeixo un altre apunt: Gaire bé a la cantonada de la Nacional amb la carretera de Vilassar de Dalt, el bar COR CAM (acrònim dels dos socis, Corominas i Campins), va reconvertir la part posterior en una discoteca que funcionava els caps de setmana i dies festius. El tipus de gent era semblant al de SIROCCO’S, fins el punt que, quan aquest va estar tancat gaire bé un any, va recollir tota la seva clientela.

Entrades populars d'aquest blog

SUMMER OF LOVE 1967-2007, QUARANTA ANYS DE PSICODEL·LIA

1967. Any referencial en termes de música popular. L'any 1967 és l'any de l'estiu de l'amor. Quaranta anys han transcorregut del hippisme. La fenomenologia del 67 transcendeix el vessant de l'estererotip multicolor i ens provoca un frenètic impuls revisitador. La Costa Oest californiana festejava un moment singular, un context internacional de revolta i creació en espiral. El 67 era una explosió estètica, social, generacional i cultural. El 67 era, també, un símptoma de la fallida d'un model conservador, belicista i autoritari. L'escletxa del 67 (com la del 68) fou una globalitzada resposta "avant-la-lettre" al discurs de l'establishment. El 67, com el 68, també fou abortat des de dins i des de fora. Les dates senyalades apuntaven el cel i, contemporàniament, l'abisme creixia sota terra. De tot allò en farem un document sonor en els propers Sound System. La música de Califòrnia (Grateful Dead, Jefferson Airplane, Doors, Mobby Grape) i d'

SOUNDA' 827

  Hola Pops! Doble sessió del Sounda'. Obre el programa una raresa del període Prestige del baterista Idris Muhammad . Un artista de les baquetes que ha fet de tot en el món del Jazz i que va gaudir d'un paper singular en els temps del Jazz Rock d'orientació Funk. Idris va tocar amb grans del Jazz com Pharoah Sanders, Nat Adderley o Lou Donaldson. Fins i tot es va atrevir en el món del Rock en algunes sessions amb la mítica banda Little Feat. Avui farem un tastet. La segona part serà una ressenya sonora del projecte que vincula música de combat i presons. Una experiència de la qual el baterista premianenc Marc Ayza n'és un referent de primera. El Sounda' obre les portes a un dels grans esdeveniments de la cultura musical més compromesa que tindrà Premià de Mar com a base. Just aquesta mateixa setmana. Som-hi, Pops!