Hola Pops!
Tanquem un maig de rara primavera dedicant un monogràfic del Jazz entre Amics a la figura de Ron Carter. Justament aquest mes de maig, el nostre home ha arribat als seus vuitanta cinc anys i ho fa com a un clar exponent de la resistència de la gran era del Jazz modern. Va començar de ben jove amb un violoncel entre les seves mans, va incorporar el contrabaix i fins i tot va pulsar el baix elèctric. El seu rol com a contrabaixista, però, ha estat determinant en el curs de la història del Jazz.
El tastarem amb els tres instruments fent un breu recorregut cronològic per la seva obra i per algunes de les seves col·laboracions més reeixides (Davis, Dolphy, Deodato, Hubbard, entre d'altres). Carter entra del tot en el gran podi dels grans del contrabaix definint tots els terrenys amb una sonoritat clara que s'obre pas entre la multitud dels seus acompanyants de secció i concert. Amb tots vosaltres: Les 85 primaveres de Ron Carter. Som-hi jazzies, som-hi pops!
1967. Any referencial en termes de música popular. L'any 1967 és l'any de l'estiu de l'amor. Quaranta anys han transcorregut del hippisme. La fenomenologia del 67 transcendeix el vessant de l'estererotip multicolor i ens provoca un frenètic impuls revisitador. La Costa Oest californiana festejava un moment singular, un context internacional de revolta i creació en espiral. El 67 era una explosió estètica, social, generacional i cultural. El 67 era, també, un símptoma de la fallida d'un model conservador, belicista i autoritari. L'escletxa del 67 (com la del 68) fou una globalitzada resposta "avant-la-lettre" al discurs de l'establishment. El 67, com el 68, també fou abortat des de dins i des de fora. Les dates senyalades apuntaven el cel i, contemporàniament, l'abisme creixia sota terra. De tot allò en farem un document sonor en els propers Sound System. La música de Califòrnia (Grateful Dead, Jefferson Airplane, Doors, Mobby Grape) i d...
Comentaris