Passa al contingut principal

SOUND SYSTEM 217




Hola Pops!

Un programa com el d'avui exigeix un exercici de reverència clàssic.
Què millor que treure's el barret per saludar Jacques Tati?

Tati, el món Tati, el món d'ahir. Toquem les textures del cinema aparenment plàcid i lleuger de Tati i ens trobem un desplegament de línies que ens parlen d'una difícil empresa: la d'un reeiniciar insistenment la modernitat i la d'un no concloure el cercle dels canvis. El món de Tati és una fotografia i una imatge animada que es congela marejada per l'avenç del maquinisme, dels excesos i velocitats d'un projecte civilitzatori totalment desorbitat. Tati diu adeu a les festes de poble justament quan les saluda. Tati beneeix els invents de consum accessible just quan aquests s'escapen de la necessitat primària. Tati, i el seu alter ego Hulot, celebren el món sobre rodes just quan divisen l'esclat del motor i la bojeria turistica de mobilitat extremada. Hulot, i el seu alter ego Tati, festejen l'adveniment de les vacances justament quan aquestes anuncien un futur transfigurat en que l'oci fora del treball passarà a ser una cadena infinita de mercaderies.

Aquest és el món de Tati, un món fotografiat, un món d'ahir que s'accepta com a present i simultàniament descriu un rebuig per el que pot ser un esdevenidor incert. El món de Tati és un espai sonor on les màquines grinyolen, les portes percuten i els claxons puntejen. A can Tati tot recomença. Sota la gavardina, sota el fum de la pipa i sota el barret, plana un excepticisme colossal.

És un dels grans i celebrem el seu univers, el seu món. Stereo2 som nebots d'aquest oncle, per això també som pops.

Comentaris

L'autor ha eliminat aquest comentari.
He de reconeixer que quan he acabat d'escriure el HOLA POPS de la setmana, m'he emocionat.
No és per pressumptuositat que sovint utilitzi l'apel·latiu "Tati" per signar articles, ho puc assegurar. Ho faig per amor al personatge Tati, que ben segur, és el personatge Hulot. Aquest "recomençar" que experimentem davant de les seves pelis, és un sentiment concret de la biografia de molts. El recomençar i el recrear em trasllada a un món d'ahir que viu a cada fotograma. Per la nostra generació, veure els banys de Les Vacances és entrar en la densitat del record del Bellamar o de les platges incertes i enormes de la nostra infantesa. Quan veiem cotxes passats per la camera de Tati, veiem uns sis-cents que puntejaven els carrers de Premià en el món d'ahir, i quan Tati a Mon Oncle salta d'un barri popular amb història a un barri nou i modern, ens retrobem saltant plegats d'una banda a l'altra de la Gran Via de Premià, quan la vila s'apagava i els primers edificis moderns (i molt lletjos) feien d'esquer pels nostres proletaris familiars per canviar de vida, d'electrodomèstics i de paràmetres vitals, en un exercici trist de narcotització consumista de primera generació.
El món d'ahir, el món Tati em desperta totes les arestes d'un passat que és la nostra única herència, la dels nens de poble, de família de classe treballadora
i de descoberta permanent de carrers, fabriques, places, improvisats camps de futbol, velodroms impossibles i pastissets de can Ciuret.
Anònim ha dit…
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
SOUNDA' ha dit…
compte amb el correu basura, he esborrat l'anterior... semblava perillós.
Anònim ha dit…
???????? hem de plorar ????????????????
la mirada ha dit…
Genial la comparativa entre els espais diferents d'un mateix passat. Un símil Ge-ni-al!
També tenies un oncle que et fes veure el món d'un altra manera Àngel?
Tots els nens n'haurien de tenir un.

Jo era ben petit, però recordo quan vaig veure "Mon Oncle" per primera vegada. Era a un especial de "La Clave" sobre modernitat i la peli em va marcar enormement.

Moltes vegades, com acostuma a passar quan som criatures, sortíem del cinema Gran Via (que era just a sota de casa meva) lluitant com pirates si la pel·lícula era del gènere (Recordo "Piratas" del Polanski), disparant-nos làsers (A "El retorno del Jedi" la gent estava asseguda als passadissos de la sala), volant com "Superman" (deien els grans, imagino que per evitar mals irreparables, que un nen en algun lloc s'havia matat saltant del seu edifici però mai vaig saber on, qui ni quan) o volen anar al passat a viure aventures com el Michael J. Fox (el passat de "Regreso al Futuro", als EE.UU., perquè si anem al passat d'aquí, l'aventura hagués estat sobreviure a la posguerra).
Després de divagar una mica massa, torno a "Mon Oncle", que és potser la primera peli que em va transmetre un munt de sensacions que vaig haver de PENSAR quines eren exactament i encara ara, quan torno a visionar la pel·lícula, moltes d'elles estan per resoldre. Aquesta és, per a mi, la màgia de "Mon Oncle" i evidentment que la resta de films de Tati son magnífics però jo em quedo amb aquesta joia.

Tot això ha estat culpa de l'Àngel, per obrir les portes a la sensibilitat i al record, cosa que hi ha gent que, si no es deixa a anar, mai no arribarà a entendre.

...i ara: Play Time!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
indep: dius que hem de plorar? per què no, si el lacrimal empeny és un acte fisiològic connectat al cervell i a les visceres (sort tenim dels sentiments).

mirada: quina sort que tenim un oncle comú, monsieur Tati (el Tati autentic) que és l'oncle dels mirons i dels stereo2!
Anònim ha dit…
bla bla bla
doncs, tati, tati, tati!
Anònim ha dit…
o como diría Miles Davis: ta, ta , ta y a destajo.
penyabogarde ha dit…
i com diria un del barça:

gol gol gol multiplicat per dos que vol dir sis gols com el dia del at.madrid.

la penya estrena secció farmaceutica...miri...
Anònim ha dit…
Us cuineu el brou entre vosaltres sols com si el món fosiu vosaltres
ja heu vist qui belluga el poble?! la musica també es de part del poble i la bellugueu per el carrer?
cuinem? no ho havia pensat.
Anònim ha dit…
indep@alsblogs si et vols ficar amb algu ficat amb mi

Entrades populars d'aquest blog

SUMMER OF LOVE 1967-2007, QUARANTA ANYS DE PSICODEL·LIA

1967. Any referencial en termes de música popular. L'any 1967 és l'any de l'estiu de l'amor. Quaranta anys han transcorregut del hippisme. La fenomenologia del 67 transcendeix el vessant de l'estererotip multicolor i ens provoca un frenètic impuls revisitador. La Costa Oest californiana festejava un moment singular, un context internacional de revolta i creació en espiral. El 67 era una explosió estètica, social, generacional i cultural. El 67 era, també, un símptoma de la fallida d'un model conservador, belicista i autoritari. L'escletxa del 67 (com la del 68) fou una globalitzada resposta "avant-la-lettre" al discurs de l'establishment. El 67, com el 68, també fou abortat des de dins i des de fora. Les dates senyalades apuntaven el cel i, contemporàniament, l'abisme creixia sota terra. De tot allò en farem un document sonor en els propers Sound System. La música de Califòrnia (Grateful Dead, Jefferson Airplane, Doors, Mobby Grape) i d'