Passa al contingut principal

SOUND SYSTEM 670


Hola Pops!
Seguim desconfinant sons i discos, els traslladem a l'antena i els empaquetem en sessions temàtiques especialment pensades per aquests dies de rara existència col·lectiva. El Sounda', doncs, segueix fidel als vostres dimarts i a les xarxes que el difonen. Avui us oferim un programa dedicat a dos músics africans de referència: Manu Dibango i Tony Allen. Ambdós ens han deixat coincidint amb els dies pandèmics i, particularment en el cas de Dibango, que ha estat víctima de la COVID-19. El camerunenc  Manu Dibango fou un compositor, cantant i saxofonista de gran volada i popularitat, especialment quan rememorem el seu famós Soul Makossa. Un músic molt popular al seu continent i a la seva segona base europea. Així farem una repassada a algunes de les seves composicions. Tony Allen, baterista nigerià, va ser l'ànima percutiva de l'Afrobeat, aquell gènere que combinaria Jazz, Soul i arrels nigerianes en un pack explosiu. Es tracta d'un artista que és la peça fonamental de l'engranatge del que va ser lider i mític Fela Kuti: Música creativa, compromís revolucionari, panafricanisme, anticolonialisme i tots els elements d'una escena de dimensions descomunals, elaborada en territoris hostils i degradats. Les associacions d'idees i personatges generen tristes casualitats i és així com encaixarem en el programa la figura d'un altre baterista desaparegut fa pocs mesos com fou Ginger Baker. I és que l'ex-bateria de Cream va compartir timbals, bombos i plats amb el mateix Tony Allen en el marc de l'orquestra de Fela Kuti. El programa d'avui reuneix tres figures mítiques de la música africana de la nostra era, prèvia a la publicitària fòrmula de la "World Music", i totalment inserits en els corrents transfronterers de la música popular i clàssica africana mundialitzada. Us presentem el Sounda':
Manu Dibango i Tony Allen. L'eterna cruïlla. In Memoriam.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

SUMMER OF LOVE 1967-2007, QUARANTA ANYS DE PSICODEL·LIA

1967. Any referencial en termes de música popular. L'any 1967 és l'any de l'estiu de l'amor. Quaranta anys han transcorregut del hippisme. La fenomenologia del 67 transcendeix el vessant de l'estererotip multicolor i ens provoca un frenètic impuls revisitador. La Costa Oest californiana festejava un moment singular, un context internacional de revolta i creació en espiral. El 67 era una explosió estètica, social, generacional i cultural. El 67 era, també, un símptoma de la fallida d'un model conservador, belicista i autoritari. L'escletxa del 67 (com la del 68) fou una globalitzada resposta "avant-la-lettre" al discurs de l'establishment. El 67, com el 68, també fou abortat des de dins i des de fora. Les dates senyalades apuntaven el cel i, contemporàniament, l'abisme creixia sota terra. De tot allò en farem un document sonor en els propers Sound System. La música de Califòrnia (Grateful Dead, Jefferson Airplane, Doors, Mobby Grape) i d'