Hola Pops!
Avui us proposem arrancar La Pell d'en Barrabàs. Us oferim un Sistema Biosca condensat, retrospectiu i demolidor dedicat a fer el tribut merescut a un dels casos més singulars de la música peninsular dels anys setanta. La banda Barrabás liderada per Fernando Arbex va saber xuclar els sons emergents del Latin Rock de factura santanera i va nuclear un projecte pensat per a la pista de ball i per a les trobades lisèrgiques.
La psicodèlia s'estenia per les boites i discothèques de la seva època i arreu sonaven els Barrabás entonant el seu safari salvatge. Música amb segell afrollatí i orientació Pop-Rock. Fons de Hammond, guitarres siderals, percusions a dojo i paraules degudament anglo-vocalitzades. Enmig de la proliferació de materials de rebuig en forma de Pop innocent i integrat, els Barrabás es situaven en l'estela de Santana, Osibisa, Mandrill, Cymande, War i Malo, oferint un repertori ardent i vaporós. Us presentem La Pell d'en Barrabàs i el seu precedent immediat que fou el conjunt Alacrán.
1967. Any referencial en termes de música popular. L'any 1967 és l'any de l'estiu de l'amor. Quaranta anys han transcorregut del hippisme. La fenomenologia del 67 transcendeix el vessant de l'estererotip multicolor i ens provoca un frenètic impuls revisitador. La Costa Oest californiana festejava un moment singular, un context internacional de revolta i creació en espiral. El 67 era una explosió estètica, social, generacional i cultural. El 67 era, també, un símptoma de la fallida d'un model conservador, belicista i autoritari. L'escletxa del 67 (com la del 68) fou una globalitzada resposta "avant-la-lettre" al discurs de l'establishment. El 67, com el 68, també fou abortat des de dins i des de fora. Les dates senyalades apuntaven el cel i, contemporàniament, l'abisme creixia sota terra. De tot allò en farem un document sonor en els propers Sound System. La música de Califòrnia (Grateful Dead, Jefferson Airplane, Doors, Mobby Grape) i d...
Comentaris